del patrimoni o de l'industria, l'ordenació jeràrquica familiar, és superior allà on se conserva, si bé molt decaiguda, la vida regional que no pas en els restants llocs que s'han confós amb el gran tot, nació. Amb el ben entès que, entre nosaltres mateixos, tothom qui no sía cego ha de veure que a proporció que l'organisme particular del país s'ha anat debilitant, al mateix compàs s'ha relaxat també l'organització familiar, dissipant-se l'esperit de familia. Tal volta algú oposarà l'exemple de la potentíssima familia romana; mes aquí hi ha dues observacions a fer. En primer lloc, aquella entitat era més civil que natural, i això repugna i és impossible avui día en virtut del major perfeccionament que ha adquirit la persona humana a conseqüencia de l'encarnació de Déu; i ademés, l'observació atenta de la civilització romana demostra que ella, més que en un unitarisme, consistía en una generalitat de principis que permetíen a cada regió una espontaneitat que avui estem molt lluny de poder tenir.
Per la virtut natural de sa essencia el regionalisme afavoreix l'esperit de familia, així com l'unitarisme el pertorba. Aquest últim treu al ciutadà de casa seva i el porta als grans centres; totes les concupiscencies que desperten els apetits humans, allí es reuneixen, i la passió, més forta que la naturalesa, tira a l'home lluny de la seva llar, venç els nobilíssims sentiments més purs, però menos violents, i l'afecció domèstica queda o morta o esmortuida. Fins suposant a l'home, lo que per terme general no's pot suposar, com a un sér racional perfet qui's guía, no per l'afalagament de la passió, sinó pel dictamen de la raó, les circumstancies el porten en dit sistema lluny de la familia. La regió queda deserta; la vida política, literaria, artística i mercantil se reconcentra en virtut de la solidaritat indestructible dels interessos humans; fins la mateixa vida eclesiàstica, que és d'origen celestial, participa d'aquesta atracció, i aleshores l'home qui se sent amb algunes facultats, necessitant una gorga més gran per nadar, fuig de la regió, es deslliga, per lo tant, de la familia i son dolcíssim i vivífic esperit deixa d'alenar-lo. Per molta que sía l'afició que a la familia porti, no pot deixar de prescindir d'ella, ja que la posició social de que disfruta, o les facultats personals que posseeix, fan indispensa-
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/70
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.