Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/71

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ble la seva presencia en el centre que conté la vida política i social del país.
 El regionalisme té per principi no tocar les coses del lloc aon Déu les ha posades, de la terra en que la naturalesa les cría, i si bé vol el perfeccionament d'elles en virtut de l'estudi i comparació amb les altres, per lo mateix que ama el progrés, aborreix la destrucció o l'adulteració, considera crim la sofisticació social. Amem, doncs, la veritat de la naturalesa, i tot sistema que porti la destrucció de qualsevol de les seves institucions dèu ésser combatut i abandonat; per això la familia es cría sana, vigorosa, feliç en la vida regionalista, havent-hi una verdadera identificació entre la vida regional i la vida familiar. Diguérem, al provar que l'Iglesia és regionalista, que cada home en sa regió podía completar sa vida religiosa, i el nostre ideal ha d'ésser també que cada ciutadà pugui igualment en ella completar sa vida civil i social. I no's cregui ningú que siem exclusivistes de nostra terra, que vulguem que'l català no degui traspassar els termes de Catalunya, com el monjo no pot eixir fòra dels septa monasterii; al revés, estem convençuts de que una educació perfecta del jovent exigeix veure lo de fòra casa amb esperit observador i pràctic, per enriquir la nostra civilització amb els elements bons que's troben en altres punts; mes la recta sabiduría ensenya que no devem acomodar la nostra patria a lo que trobem fòra d'ella, sinó que això devem acomodar-ho a nostre país i convertir-ho en substancia nacional.
 En dues coses principalment se manifesta l'excel·lencia i utilitat social de l'esperit de familia, admirablement fomentat per la vida regional: en l'ordenació jeràrquica entre'ls seus membres i en la conservació i consegüents avenços de son patrimoni o de sa industria. Havem oít referir d'un gran proprietari, ja difunt, senyor d'una casa d'antiquíssima soca en una important encontrada de Catalunya, qui deia que en ella tothom, fins els fematers, li eren parents; mes quan la tendencia centralitzadora porta a l'home lluny de sa casa, quan l'absencia fa que no's pugui freqüentar amb sos parents, naixent entre ells diversitat de costums i d'interessos, ¿quina ordenació i calor d'afectes pot haver-hi entre aquells qui són vivificats per una mateixa sang? L'antiga casa catalana és un admirable exemplar de pur, fecond