Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/86

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ment en l'arca sagrada de la Religió. Desaparegut el sentiment, se perd un dels més dolços llaços que uneixen als homes entre sí; la vida social arriba a ésser fastigosa per les ànimes de bon tremp, i el món queda abandonat als amadors de la sensualitat.
 El dogma de l'amor lliure, que la Masonería ha après de les besties, és la conculcació de la verdadera amor, i la profanació d'un nom honrat. El matrimoni civil és el crepúscol vespertí de la nit de l'amor lliure. Treure la planta de l'influencia dels benèfics raigs de sol, és voler que la planta mori. Els sentiments són flors que creixen hermoses i oloroses a la calor de l'amor al Criador; fòra de sa influencia es corrompen: llavors l'amor se confón amb el plaer; sía de la mena que's vulla, el sentiment ha mort perquè l'home ha mort; el mòbil de les humanes accions ja no és el cor, sinó el ventre; el moviment social ja no s'encamina al perfeccionament de l'home, sinó a regalar-se de cibis et venereis, la noble poesía privilegiada, filla del cel, vinguda a la terra per conort dels homes, se converteix en vehícul de corrupció, en una nova forma de complaure les vicioses inclinacions de la naturalesa humana, i son símbol ja no és la lira de les tres màgiques cordes, sinó la màscara vermella de vi dels deixebles de Baco.