Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/88

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


rística i personal va desapareixent, l'un poble no's diferencia de l'altre, i quan arriben a l'estat selvatge, aleshores bé pot assegurar-se que s'arriba a la confusió de pobles, i fins podríem afegir, sens falsejar l'argument, que una raça d'homes degradada en sa vida i costums, gairebé s'aveína a la vida i costums dels irracionals: és a dir, queda reduida a la satisfacció dels apetits i necessitats animals. Gran generalització que és l'última conseqüencia de certes escoles.
 En contra d'això nosaltres amem la vida característica i propria de la nostra regió, puix en ella veiem un signe indestructible de vigor de vida i plenitut de substancia, i creiem fermament que la conservació d'aquesta vida en tots els seus aspectes posseeix una influencia moral de gran potencia. D'aquí que, en nostre sentir, sía un gran despropòsit i una falta de sentit pràctic i fins de bons sentiments envers la patria, la tendencia, per desgracia avui molt general, de deixar les antigues consuetuts de la terra, les quals fins en les coses més petites i en els detalls més insignificants eren fruit saborosíssim que nodría perfectament la vida de nostre país. Es avui de bon to, a lo menos entre'ls simples, que, segons el testimoni de la Sagrada Escriptura, sempre són la majoría, l'adoptar maneres extrangeres, llenguatge foraster, noms dits en altres llengües, diversions i espectacles vinguts de lluny, i lo de nostra propria casa és mirat amb menyspreu i tingut per cosa grossera, per costums pageses, i els tals se creuen els homes més avançats del món si saben afectar un aire diferent del dels seus paisans.
 ¿Què més ridícol que usar noms castellans, i fins de vegades francesos o anglesos, per anomenar a persones nascudes i que han de morir en el cor de Catalunya? Amb l'intel·ligencia que en quant als diminutius de que sol usar-se pels nens i per les nenes, difícilment pot trobar-se, fòra de l'italiana, llengua que'ls tingui més graciosos que la llengua catalana. Comparem, per exemple, Marieta i Antonieta amb Mariquita i Antoñita. Mes la fatua moda arriba a corrompre el bon gust natural dels homes. La vanitat en aquesta materia arriba a fer-se insoportable amb lo que passa amb les cançons; avui Catalunya està farcida de cançons castellanes; pels carrers, per les escoles, en les cases particulars, no s'ouen altra cosa que cançons castella-