Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/110

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


VII. L'eixut

La terra no pot més; assedegada,
fretura l'aigua que li nega el cel;
ja, fulla a fulla, delma la brancada
la mort, que ve de l'enfonyada arrel.

La riera és ben seca i, estroncada,
la font no canta com abans; cruel,
passa de llarg la fosca nuvolada
o enganya, amb lleus ruixims, el nostre anhel.

L'eixut és llarg com una malaltia
que s'atansa a la mort, i cada dia
esperem, esperem inútilment.

I, com una ironia, per més pena,
la nit se'ns fa terriblement serena,
amb un brillar d’estrelles inclement.