Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/126

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


El refugi

 A Bartomeu Soler

Amic, tu que del món recorregueres
les més diverses rutes i l'Atlàntic
has travessat damunt les naus llisquívoles
que els continents uneixen; tu que l'Andes
has vist a vol d'ocell, ara sojornes,
confinat per la guerra, en l'obligada
rusticitat serena del teu poble.
Mentre enllà fa la guerra son carnatge
—qui pensaria en ella, si no fossin
els avions que ratllen, impassibles,
del cel immens la pàl·lida turquesa?—
tu restes inactiu i solitari,
assegut al portal de casa teva
—al portal que, magnífiques, decoren
quatre velles platanes i vigila
de dia i nit un ca fidel— i esguardes
l'aigua que llisca pels crestalls de l'horta.
Amb quina joia m'has obert els braços,
evocadors d'una amistat antiga,
quan m'has vist arribar! Sota l'ombratge
que travessava una discreta brisa,
hem platicat amablement de coses
grates al nostre cor. I així tu deies:
—Em plau, amic, de respirar aquests aires
que l'alè van copsar dels meus ancestres
abans que jo no fos; i, més encara,
em plau de reposar sota aquest sostre
i en aquest llit mateix on vàreig néixer.
Com Tíbul, jo no envejo de Messal·la
les bèl·liques empreses ni la glòria:
millor m'escau, al marge de la guerra
—no, però, sense que el meu cor s'hi lligui
amb sentiments d'horror i de tristesa—
la pau morosa d'aquest bell refugi,
que fa més dolç la pròvida germana,