Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/127

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


i aquesta majestat de la natura
que m'acull generosa, com la falda
maternal quan, fugint de la tempesta,
la meva por d'infant hi submergia...
Lluny de les grans metròpolis, dels centres
on es debat de llibres i de músiques,
la secretesa d'aquest lloc em dóna
el gust d'ésser ignorat, com si abans d'ara
no hagués tingut, arreu, amics i amigues.
Oh, car amic! Una mortal desesma
s'ha apoderat de mi. Ja tots mos llibres
he devorat i són ocells que moren
amb les ales plegades; les quartilles,
blanques feixoles que la ploma —inútil
arada— no ha solcat. Sé de memòria
el perfil sinuós de les muntanyes
que aquesta vall ubèrrima limiten,
les disperses masies i la xarxa
dels nombrosos camins que s'hi entreforquen.
El temps és llarg, amic; la guerra dura
i ja s'atansa la tardor i, darrera,
un altre hivern. La vida camperola
té, certament, el seu encís i encara,
sortosament, una minestra sòbria
no manca al meu rebost... Però jo sento
pujar, del fons de tot, com un inici
involuntari de fatiga; l'oci
ve que cansa també. Oh, amic! A l'ombra
d'aquest repòs, la flor de l'enyorança
va obrint-se lentament, a la carícia
dels aires fugissers. Enllà, les rutes
de l'ample món, que em saben jove encara,
ja em criden per damunt de les carenes.
¿Quins nous atzars i quines aventures,
quines futures Nèmesis m'esperen
terres enllà, quan —al revés d'Ulisses—,
deixi la pau d'aquest tocom, darrera
l'estrella inextingible dels meus somnis?
Semblen dictades per a mi d'Horaci
les amicals paraules, quan de Tíbul