Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/129

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Te'n vas, amic?

—Te'n vas, amic? ¿És cert que pels camins de Déu
te'n vols anar? No et plau la nostra companyia?
Ara que el món és tan bonic, tot blanc de neu!
No veus els ulls brillar d'insòlita alegria?

¿És veritat que deixes els pares, les germanes
i aquell cor jovenívol, d'amor esperançat?
¿Qui mourà, doncs, les coses humils, quotidianes,
que el teu esforç regia, metòdic i assenyat?

¿No vols tornar, diumenge, a missa matinera,
quan la campana et cridi del cloqueret vetust?
Et cansen els camins de sempre? ¿Què t'espera
més enllà? Si tes messes han traspuntat tot just!

¿No sents la primavera venir que, amb tendres besos,
fa esbadellar les roses i els cors a un temps millor?
Els ametllers ja frisen en cada branquilló.
No veuràs, doncs, florir el «roser dels promesos»?

Oh, si haguéssim sabut que tan prest et perdríem!
Prou hauríem provat de lligar-te ben fort!
Amb almostes més plenes d'amistat, com hauríem
curullat la mesura, tan ampla, del teu cor.

—Ja és trist deixar els amics, els pares, les germanes,
la vida que comença, l'amor a mig florir
i no sentir mai més el toc de les campanes
que un dia, abans de gaire, han de plorar per mi.

«Bell és collir la rosa, sentir l'ocell cantar;
bella és la primavera gentil, que el món abriva.
Mes, ai!, quan son efluvi al nostre cor no arriba,
llavores és més trista que l'hivern que se'n va.