Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/131

Elegia a Miquel Carreras

Bell era el panorama que s'obria
als nostres ulls frisosos quan a Roca
d'Àliga foren arribats: superba
amplor d'espais i de muntanyes braves,
carenejant al lluny; de valls esplèndides;
de conreus i boscúries...
 Llavores
(lluny jo de tota recordança amiga)
digué el company, com refermant l'elogi
que feia d'aquell lloc: —L'amic Carreras
deia que aquest és el millor paratge
i el més bell mirador que coneixia.—

Oh màgic nom! Amb quin poder m'evoques,
inesperadament, l'amic dilecte,
l'antic company de llargues caminades
per aquest Vallès nostre, que sabia
i estimava com pocs i que trobava
reflectit en mon vers! Ara reposa
per sempre més: com brusca rubinada
se l'endugué la guerra; no sabríem
sota quines estrelles els seus ossos
es van desfent... I ell, aquí dalt, un dia,
aquí, damunt d'aquesta abrupta penya
—com nosaltres avui —sentia l'ala
d'aquests mateixos vents; seia, tal volta,
damunt d'aquesta roca; contemplava
tot això que ens circumda; s'estremia
del mateix goig que ens envaeix i deia
aquells mots ditiràmbics. El recordo,
com si alenés encara entre nosaltres,
amb els ulls ben oberts —els ulls que veien
molt endins, molt endins— i encara escolto
el fluir exuberant d'aquella verba,
tan justa i saborosa, amb què sabia
exultar la beutat i destriar-ne
les gràcies més fines i recòndites.