Aquesta pàgina ha estat revisada.
II. El fill
A l'amic J. T. F.
Un jorn el fill, no pervingut encara
—fóra una vana il·lusió, potser?—,
del fons del seu no ésser t'infongué
l'alta pruïja de sentir-te pare.
I així —del seu pressentiment nodrint-se
ton cor— visqueres d'esperar-lo a ell,
com l'atzur quan, ja l'alba deixondint-se,
s'esborrona del goig del jorn novell.
Ara, però, s'ha trasmudat la sort;
el fill, adés, se l'endugué la mort,
i ell que, un temps, d'esperança et feia viure,
ara es nodreix del teu record, talment
que, a desgrat de la mort, pot sobreviure
de la substància del teu pensament.
