Aquesta pàgina ha estat revisada.
II
Per l'estret badaluc de la cabana
guaita Dafnis enllà: tot és blancor;
hi ha neu a les muntanyes i a la plana;
ni un sol ocell travessa l'horitzó.
Desalenat i consirós, demana
—ell, que era, anit, tot ple d'il·lusió—:
—Per què l'hivern cruel? ¿Per què, inhumana,
ha fet la neu del meu sopluig presó?
Perdut al lluny, el seu esguard divisa
—lleu fumerol sota la boira grisa—
el casull on habita l'amor seu.
Prou el seu cos vers ella volaria;
però l'hivern, tot d'una, els departia
i el neguit del seu peu barra la neu.
