Aquesta pàgina ha estat revisada.
El poeta i el rossinyol
Jo et creia, oh, nit!, impenetrable i muda,
silenciosa i llòbrega com ets,
mes, quan t'escolto amb una orella aguda,
m'obres la intimitat dels teus secrets.
I així el meu vers és l'amatent resposta
a la veu amb què em parles cada instant,
perquè el poeta sempre canta a posta
d'allò que mou les ales del seu cant.
Nit enllà, solitari, el rossinyol
juga, abstret, el seu líric flabiol.
D'on rep l'impuls del seu cantar perfecte?
D'enlloc, puix que ell n'és el començ i el fi;
canta perquè cantar és el seu destí
i del seu cant és ell mateix l'objecte.
