Poema de caçador
Feia tant temps, que ja oblidat l'havia;
no em recordava d'ell ni d’aquell dia
que anàrem junts de caça la passada tardor.
Ara ell mateix me’n torna, però, la recordança,
el gos que, al punt de veure’m, saltironant s’atansa
i crida i m’afalaga, com a un vell companyó.
Amb ulls de joia sembla que em digui: —Vas de caça!
Bé prou que l’escopeta ho ensenya. Vinc amb tu!—
I corre, decidit, al meu davant, segur
d’on va la meva passa.
L’amo, que ho veu, el crida: —Pelut!—, inútilment:
ell només sent el bosc que el crida amb veu més forta
i ara ha trobat, en mi, un company amatent
a satisfer el deliri d'espai que se l'emporta.
Ens allunyem del poble, lleugers i amb cor content.
És un matí d’octubre deliciós; el sol
amb tèbia llum d’or fos el paisatge embolcalla.
El gos sap el camí que cap al riu davalla
i el marge embardissat on, a ple dia, sol
jeure l’esquerp conill. Atravessant la llera,
s’hi fica, l’escorcolla... però el conill no hi era!
En surt per un petit corriol, decebut,
el pelatge en desordre, i em mira condolgut.
Entre el verd dels pollancres que el riu pregon voregen
veig les primeres fulles que groguegen.
Som al bosc. La verdor dels pins i les alzines
resta impassible al pas de la tardor.
Hi ha bruguerars i estepes que es passen sense por
i gatoses que punxen amb mil agulles fines.
—Au, amic, ara sí que farem caça! Alerta!
El conill que, de nits, tresca pel bosc en pau
