ara s’està quiet, al jaç o dins el cau.
Té l’orella molt fina; per no res es desperta;
mes, per trobar-li el rastre, el teu nas és prou fi
i cames tens per córrer-li a l’encalç i glapir
fins que soni, de sobte, un tret sec i comenci
a imposar-se altra volta, sobre el bosc, el silenci.
—Baixa a baix, Pelut, baixa! Sí que hi és! Busca bé!
Al bell fons del torrent ja fa estona que busca.
Pel tremolor que fan les bardisses, jo sé
per on passa... De sobte, sento un crit; d’una brusca
embranzida envesteix el conill que, rabent,
cuadret, fuig pel marge oposat del torrent.
De bursada, amb un tret dreturer, l’he tombat
—el seu ventre blanqueja sobre l’herba d’un prat—
i, amb un aire gentil, de victòria i de festa,
l’amic gos me’l presenta, alzinada la testa.
Migdia. En un indret arrecerat, dessota
d’un vell roure que plora fulles d’or malaltís,
hi ha una font que sanglota
vora un rústec pedrís.
Mortes fulles cobreixen l’aigua del bassiol
—quan fa vent deu gronxar-les com un líquid bressol—
i en temps d’eixut, com ara, vénen aquí a abeurar-se
el gaig i la perdiu, l’esquirol i la garsa.
El gos, assedegat, s’hi abeura; l’escopeta
jo deixo i em sadollo d’aquesta pau salvatge.
M’hi sento com un rei solitari i poeta
i el gos és, als meus peus, com el meu únic patge
Damunt els meus genolls la dura testa posa
i, panteixant encara, plàcidament reposa
gaudint amb mi la pura dolçor d’aquests instants.
El llom hirsut li amoixo amb amoroses mans
i, entant que jo li parlo, com si em pogués comprendre,
veig pujar dels seus ulls una amistat molt tendra
que no he trobat pas sempre en els ulls dels humans.
