Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/306

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


El recobrament

L'arbre que sota el vent de la tempesta
s'agitava, torcívol com un jonc,
ara redreça novament el tronc
i reordena l'esbullada testa.

I mentre, roja i turbulent, fa via
la rubinada inútil, fressejant,
totes les branques ploren d'alegria
gotes que brillen com el diamant.

El món, al seu retorn, va apaivagant-se
i riu el sol i torna la bonança;
l'aire és més net, més pur, més transparent.

I, al branc més alt, com pregoner de festa,
canta un ocell, victoriosament.
Així el meu cor, passada la tempesta.