Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/335

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


és un senyal misèrrim de sa fecunditat.
No sé com has sabut, amb herbes tan migrades,
alimentar les teves ovelles afamades.

el sagal

Tant se me'n dóna. És meu, tal volta, aqueix estol?
Jo sóc esclau.

el cabrer

 Però, ¿no tens ni un flabiol
per allunyar l'enuig salvatge de ta pleta?
Té, vols aquesta flauta? Les meves mans l'han feta.
Pren-la: sobre aquest boix que tanca els sons més bells
hi podràs imitar les cançons dels ocells.

el sagal

Guarda't la teva ofrena. L'ossífrag i el mussol
són mos ocells, i canten, sinistres, post el sol.
Ells són els sols cantors que jo vull escoltar
i llurs cants són els únics que em plauria imitar.
Sota mos peus la flauta seria esmicolada.
Vostres plaers m'enugen, i ni flors ni rosada,
ni els rossinyols que canten amb cants amorosits,
res el meu cor no alleuja ni amoixa mos sentits.
Jo sóc esclau.

el cabrer

 Jo sento, amic, la teva pena;
l'esclavitud és dura: ningú vol la cadena
que l'esclavitza; l'home blasma la injusta llei
de no tenir res propi; de viure sols pel rei