Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/341

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


El jove malalt

Apol·lo salvador, déu dels savis misteris,
déu de la vida, déu dels benèfics cauteris,
déu vencedor de Pithon, déu jove i triomfant,
compadeix el meu fill, el meu únic infant,
així com a sa mare que, en plors tota anegada,
no viu més que per ell i mor abandonada!
És perquè el vegi mort que no te m'has endut?
Déu jove, vine i aida sa tendra joventut!
Mitiga del seu cos aquesta febre ardent
que mustiga la rosa de sa vida innocent!
Oh! Si el meu fill un dia, de la mort lliberat,
toma a Menal de nou duent el seu ramat,
les meves velles mans exomaran ta imatge
amb una copa d’ònix, en prova d'homenatge,
i a cada nou estiu d'un xamós vedell blanc
el glavi en ton altar farà rajar la sang.

—Fill meu, com és cruel ton mal inexorable!
El teu funest silenci, com és inalterable!
És que tu vols morir? ¿És que en ma trista edat
voldràs deixar-me sola, amb mon cabell nevat?
¿Vols que els teus parpres clogui jo mateixa, ta mare,
i que les teves cendres junti amb les del teu pare?
Si ets tu, mon fill, que hauries de cloure els parpres meus!
Ma tomba ja esperava tes flors i tos adéus.
Parla, parla, fill meu! Quin malfat t'aclapara?
El mal que es dissimula és més acerb encara.
No has d'obrir més els ulls, que ja han perdut el brill?

—Oh, mare, adéu! Em sento morir, no tindràs fill!
Me'n vaig per sempre més, mare meva estimada!
Em rosega una plaga cruent i enverinada;
respiro amb molt d'esforç i cada cop m’apar
que respiro per última vegada, i visc encar.
Mes, ja no puc. Adéu. Aquest llit em fereix.
Aquest llençol, com pesa; com pesa i m'oprimeix!
Tot em pesa i em cansa i se m'atura el cor.
Gira'm de l'altra banda; mes ai!, que ja sóc mort.