Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/93

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Jo, que sé de poetes i filòsofs,
i d'històries antigues i de faules;
jo, que l'estil de Bach i de Beethoven
als compassos primers ja descobreixo,
les nocions ignoro de les coses
més naturals i simples de la vida,
0 bé s'esborren de la meva pensa
com de l'aigua corrent el frec d'una ala.
Em meravella més que una àuria estrofa
1 més que una exquisida melodia
—dels meus sentits habitual pastura,
gaudi avesat dels meus feliços lleures—
aquella obvietat amb què dissipen
els meus ingenus dubtes els qui saben
el nom dels vents, els canvis de la lluna,
quin és el temps que l'oreneta emigra,
o quan floreixen el timó i l'orenga,
jo, que no sé ni l'any, ni el mes, ni el dia,
car dins mon esperit el temps no passa.
Els camins més planers sovint em semblen
anfractuosos viaranys; les dunes,
inescalables cims; lluny del meu àmbit,
les pràctiques més fútils esdevenen
envitricolls que el pensament torturen...
Sort, però, que llavors —del tot encara
no deseixit dels homes— per ventura
una paraula transparent, un signe,
0 tal vegada una mirada sola
(de la muller, per cas, que mai no s'erra
1 em sorprèn amb les coses més senzilles)
el camí fàcil a mos peus senyalen,
aquietant els meus neguits tot d'una,
com la minsa claror que de lluny guia
l'infant perdut dins la nocturna selva,
o com el fil trenquívol d'Ariadna
que al peu del propi laberint em porta.