La por oblidada
Sóc rodejat de fosca i de silenci,
tot sol dins l'ample llit patriarcal.
Cap ser vivent, que dormisquegi o pensi,
llevat de mi, no alena en mon casal.
El meu seny, desvetllat, escruta l'ombra;
la meva oïda escolta agudament;
la solitud m'és causa de pesombre
i una por indefinible em va prenent.
El bruit més lleu —la porta que grinyola,
el cruixir sec d'un moble revellit—
em fa paüra com el llop que udola;
i el meu cos esdevé més arraulit.
Inútilment esquivo la basarda;
voldria, si pogués, no respirar.
Ets prop o lluny, mon Àngel de la Guarda?
Vine, tu, son, i deixa'm reposar!
Oh, ridícula por! ¿No és irrisòria
la teva persistència, tanmateix?
No ets, per ventura, vana o delusòria?
Tu neixes del pregon de mi mateix.
Les finestres són altes i enreixades;
fermen les portes pany i forrellat.
I eixamplo els braços sota les flassades
amb un respir de pau assossegat.
Lliure d'angoixa, m'he sentit tot d'una
contra follets i lladres protegit.
(Només un raig inofensiu de lluna
podria penetrar fins al meu llit).
Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/94
Aquesta pàgina ha estat revisada.
