cosa més que l'instint animal, per sí sol poc digne de l'home; podràn alguns vencer-la i negar-s'hi per altres afanys espirituals; però ésser-hi del tot insensibles, essent plenament homes, no podèm pas imaginar-ho.
I quants n'haurèu vist que mai s'havien adonat de la bellesa del món, tornar-s'hi sobtadament sensibles quant s'han enamorat, com si llavores tot se'ls hagués il-luminat amb la forta llum d'immortalitat de l'amor. I també n'haurèu vist d'altres procedir inversament: que'l molt sentir la bellesa de totes les coses els ha dut a ésser molt i molt amorosos de la dòna. Però encare es més freqüent que un i altre estat—de sentiment de tota bellesa i de sentiment amorós—sien com una meteixa cosa, o be un dolç afanyar-se en anar i venir de l'un a l'altre, que no troba repòs ni vol trobar-ne.
Alguna volta un rostre de dóna us haurà il-luminat tot un paissatge, donant sentit a les montanyes, als boscos i a la remor de les fonts; i la dolçor dels seus ulls us haurà semblat la meteixa dolçor del cel del seu pais feta viventa. I a la inversa, jo he sentit dir no sé hont d'aquell enamorat que, quan anava a la terra de la seva estimada, no més de contemplar el color dels camps, i l'aire i'l posat dels arbres, i de sentir aquella mena d'aroma que cada encontrada té com pròpia, i escampar la vista per tota la rodalia, ja se li representava la figura aimada en tal manera, que ell, amb llàgrimes als ulls d'enternit, començava amorosament a parlar-li. Però encare més sovint dèu passar lo que us haurà passat a tots vosaltres en la vostra joventut: que si en un moment de llum heu contemplat la terra que tenieu al davant, corprenent-vos la seva bellesa i com aquell qui diu veient-li l'ànima, dessegui-
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/126
Aquesta pàgina ha estat revisada.
