Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/174

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


diu que encare que tots van sentir-ho, aixís els de a peu com els cavallers, ningú's mogué. I ell ne resta tot corprès, i torna a cridar.—«Via, barons, en nom de Deu! què dubtats?»;—i ho ha de dir tres vegades. Llavores se comencen a moure tots al pas; però's veu que aquella gent que en les lluites de banderia se llençaven a batre-s com lleons, are per una causa nacional no s'acaloren, i'ls raca d'embestir; i per excitar-s'hi comencen a cridar: Santa Maria! Santa Maria! «E aquet mot no'ls exia de la boca—diu la Crònica,— que quan l'havien dit sempre hi tornaven; e com més lo deien més pujava la veu, e axò dixeren bé trenta vegades». Aixís embriagats, a l'últim se llencen a l'assalt i prenen la ciutat amb gran esforç.
 Al vèure-s vençuts els moros fugen tots corrents cap a la montanya; «e era tant l'haver e el guany que els cavallers e els hòmens de peu veien per la ciutat, que no havien cura d'aquels que s'en anaven». I, com de fet un cop presa la ciutat ningú pensa en res més que en agafar tot lo que puga: «que tots los de la host trobaven tant que pendre que cascú cuidava ésser pus ric que l'altre... E quan venc al matí anc negún hom de casa nostra no tornà a Nos, ne puis per vuit dies, que cada hú tenia çò que havia pres e plaíali tant que nengú no volia tornar a Nos».
 I per més que'l Rei vol aprofitar la desfeta dels moros per mellor enllestir la conquesta, tots els nobles i la gent se li giren que volen més fer encant per traure'ls diners de lo que han pres que no pas la conquesta. I'l Rei ha de cedir i l'encant dura de Carnestoltes fins a Pasqua; i es tanta la cobdicia, que acaben barallant-se i saquejant-se els uns als altres fins que'l