un important element diferenciador de la nostra raça, una mena de força de gravetat del nostre esperit, podria demostrar-se amb molts exemples, i alguns ben il-lustres.
Però cal observar que, en el fons de l'esperit analític i escometedor d'en Sardà, hi ha un idealisme i una empenta d'entussiasme que l'individualisen, diferenciant la seva acometivitat. L'anàlisi català es tot sovint fret: es dir, que no l'anima una idealitat superior, i així resulta esterilment corrossiu; destrueix per destruir: la seva finalitat conclou en la destrucció. Aquí (pera posar un exemple ben general) xiulèm a una Patti, no tant per un afany de perfecció, no tant en nom d'un art ideal, com pel goig de destruir una reputació universal que no volèm admetre tota d'una peça, i'n senyalèm les tares i juntures, fruint-nos en descompòndre-la; i quan ja la tenim desfeta i coneguda per peces menudes (això es bo, això es mitjà, això es dolent); quan ja hem destruit el conjunt deslliurant-nos del seu prestigi sintètic, restèm satisfets de la victoria i ja no desitjèm res més. Per això el nostre esperit no's deixa dominar sinó per sorpresa, per un prestigi desconegut que se'ns mostri sobtadament i'ns enlluerni sense haver-nos donat temps de preparar el nostre anàlisi contra la seva llunyana auriola; per això el nostre hèroe popular sol ésser el fadrí moliner que's fa capità general en quatre dies. Pera entussiasmar-nos i enlairar-nos ens calen violencies personals i quasi físiques, perquè, normalment, som molt mancats d'idealitat.
Doncs bé: en Sardà era tant idealista com se pot ésser sense deixar d'ésser català. Quan escometia era
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/206
Aquesta pàgina ha estat validada.
