Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/228

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


gran excitant, que es el que cal a un ànima pagesa, es també'l que torna a Mossèn Jacinto més expressiu i fa sortir al poeta. I'l poeta es també'l meteix home tot ple d'èpiques comparacións, de gegantines metàfores.
 Quan va a la Mare de Déu del Mont, sentiu-lo: «La serra del Mont—diu—es comparable, per sa extranya figura, a un enorme i bonyegut camell que baixa del Pirenèu cap al golf de Roses, vora avall del Fluvià. Amb el cim del gep sosté'l santuari, i al cim del cap el castell de Falgars». Veièu quina visió més pagesa, més popular, però d'un pagès que es gran poeta? Doncs, ja que m'he agafat en aquesta relació seva, us vull fer veure en ella meteixa còm desseguida hi surt el cop d'ull discret, sanament utilitari, de l'home del camp: «L'extrém està tant espadat i es tan rocós, —segueix,— que'ls romeus delitosos s'hi entretenen en estimbar-hi grossos penyals, sense pensar que llencen a perdre'l bosc de pins de més avall i que, com la pedra fòra de la mano sab hont va, poden ésser, i han sigut més d'una volta, causa de alguna desgracia.»
 Aquest doble aspecte del seu sentiment d'excursionista's veu també en lo que conta de la seva anada per l'alt Pallars. Còm l'interessa l'aspecte pagès del país, les plantes que s'hi fan, la diversitat dels conreus! «El pla d'Esterri—diu—es verd i hermòs, te més prats hont péixer ses nombroses ramades que camps de conrèu». Després mai se descuida d'anotar hont acaben els herbeis i comença el bosc; i, d'aquest, allà hont acaben els abets i comencen els faigs; i si aquí'l blat encare es verd quan a la plana ja deuen segar.