cursionista, i amb ell tot l'home: es dir, aquell fill del camp ambestre de gran poeta conreuat pel seminari, fet sacerdot d'aquella meteixa fe ignoscenta i amorosa que li ensenyà la seva mare, i que's troba cap de brot de la renaixença literaria d'aquella meteixa llengua del seu poble.
Així he acabat per veure-l jo are repassant lo poc que ha deixat escrit del seu sentiment del córrer món; d'aquell córrer món que'l féu un company nostre en aquesta casa: es dir, un excursionista en el sentit que aquí solèm donar a la paraula.
Mes, pera sentir mellor el relléu de aquest son caràcter, no hi ha com mirar-ne'l revers: es dir, el seminarista pagès de la plana de Vich fet sacerdot i gran poeta, a quaranta anys visitant terres extranyes i'ls grans centres de la civilisació europea.
Tot fent camí envers ells, els seus ulls camperols refereixen sempre'ls paissatjes nous an aquells de la terra propia que hi porta tant impresos. A la primera aparició, els Alps se li afiguren un immens Montserrat; de tal castell alterós, diu que està penjat del cingle com la ermita de Sant Joan; compara'l curs pausat del Neva amplissim amb el bulliciós dels petits Ter i Llobregat; i retrèu arbres per arbres, flors per flors, aucells per aucells, cullites per cullites. Pera amidar les terres de tota Europa té un patró ben senzill i ben just: Catalunya o la plana de Vich: es el patró natural, el popular, el que tot fill del camp porta indestructible per tot lo món a travers.
I, un cop en la gran ciutat, a Berlin, a Petersburg, el caràcter de la seva visió's referma per contrast: es dir, que així com en el camp de la terra propia es
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/230
Aquesta pàgina ha estat revisada.
