Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/265

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


derarlas como transitorias y dependientes del estado de cultura y de las circunstancias históricas de los pueblos a que se aplican. A lo que sí damos una importancia capital es a las virtudes cívicas de los ciudadanos en los pueblos que se gobiernan por sí mismos.» Aquest llenguatje, d'una elevació i d'un patriotisme admirables, pot encare semblar extrany en la ploma d'un home dels principis i de la historia d'en Mañé. Però's veu que aquella monarquia, en els seus últims anys, havia fet una política tan mal encertada, que'ls homes que la representaven eren tan mesquins i s'havian arrivat a fer tan odiosos, que la atmòsfera política s'havia posat tan pesanta i tenebrosa, que era tal la angoixa en el pit de tots els espanyols... que la revolució fou una cosa no sols prevista, sino desitjada, i que, al sobrevenir, produhí una gran sensació de lliberació, i desseguida una explosió d'alegria irresistible, general, irreflexiva. Aixís ningú's preguntà de moment ahont anèm?, sinó que tot-hom exclamà instintivament: de lo que sortím!; i'l benestar d'aquesta lliberació produhia un general optimisme. En aquella tabula rasa de la Espanya redimida, cadascú tenia la esperança d'aixecar-hi de bell nou el propi ideal, fos com fos, però sempre amb més puresa que abans. Doncs en Mañé no podia sostreure-s an aquell estat d'esperit general, perquè era també'l seu propi, perquè aquell era també'l seu sentiment; i no sols el seu sentiment—que ell no era home per deixar-se dominar per sentiments en aquestes coses—sinó que era també el seu judici. Ben clar ho deia pocs dies després comentant el manifest que la reina destronada llençà desde'l desterro, amargament, al seu poble.—No—