Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/266

replicava en Mañé—la Reina o'ls qui li han escrit aquest manifest no tenen cap rahó. Lo que are ha passat no es més que una conseqüència natural, ineludible, de fets anteriors. La Reina havia oblidat que la rahó d'ésser de la seva monarquia era'l sentit lliberal que la assentà en el trono davant per davant del sentit absolutista, que l'en defensà sacrificant-hi tant esforç i tantes vides, que l'hi consolidà agrupànt-se-li entorn tant de valers i tant de bones voluntats. La seva monarquia no podia representar ni podia viure sino amb aquest sentit lliberal que la creà i la sostingué; i'l dia que la reina, oblidant-ho, se separà d'aquest sentit lliberal, per entregar-se al de un manat d'homes tarats, rebuitj d'un altra política, la seva monarquia no tingué rahó d'ésser, li mancà el seu sosteniment natural, i caigué perquè necessàriament havia de caure.—Això es lo que ve a dir en Mañé en el seu article de l'once d'Octubre, i es impossible no inclinar-se davant la força del seu argument.
 Això per lo passat: en quant a l'esdevenir, també ell, com la generalitat de la opinió espanyola, reacciona de la acceptació del fet revolucionari amb una gran esperança, o al menys, amb gran puresa d'intenció. En aquell meteix article del dia 4, tot seguit de les paraules que n'hem retret, hi afegeix aquestes:
 «Enhorabuena que durante el período constituyente procure cada cual hacer triunfar por buenos medios los principios que estime mejores para el bien de la patria; pero, una vez constituída la nación, todos hemos de acatar sus instituciones con lealtad, sin maquiavelismo, sin casuismos farisaicos, como cumple a hombres honrados y a buenos ciudadanos.»