personalitat nostra, de la personalitat catalana, de la que avui tenim ja conciencia prou forta i poderosa pera afirmar-la com un fet que's veu i que's toca en tots els ordres de la vida. Aquesta desviació contra-corrent es un d'aquells fets històrics que en el seu meteix contrasentit aparent, superficial, duen la senyal de la força misteriosa a que obeeixen; de la força misteriosa que, produint o produida per la harmonia de les llibertats individuals, fa la llei a la historia.
Doncs si la nostra personalitat, la nostra llengua no s'ha esborrat, sinó que s'ha renovat en mitj de tants grans perills, es que no era de mort; i per lo tant no podèm pensar en cercar la normalitat, l'equilibri del nostre esperit i'l nostre llenguatge en l'oblit del català i en la castellanisació dels nostres sentiments i les nostres idees, sinó en el segon terme de la disjuntiva, en la integració de tota la nostra cultura literaria dintre de la llengua catalana dignificada.
Aquesta dignificació ja està començada i va avençant. Com es natural, els poetes foren els primers en revelar-la de la manera un xic desordenada i tumultuosa que s'adiu a la llur naturalesa principalment intuitiva, i que es propia també de tota gran arrencada. Després, els qui estudien en la historia i en els seus monuments, tot volent rehabilitar el català arcàic de les nostres cròniques antigues i dels nostres grans escriptors, van fer-nos descobrir sota l'estil circumstancial de cada temps lo que hi ha de més genuí i perenne en el nostre idioma. Desseguida'ls folk-loristes se van enamorar de les grans riqueses d'expressió escampades i confoses en la massa sempre vibrant del poble. I últimament els gramàtics i filòlegs s'han atrevit ja a
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/88
Aquesta pàgina ha estat revisada.
