la sal: i la sal es Catalunya. Perquè mai he sentit dir de cap poble dels que més poden en la humanitat, que al ser-li preguntat per la seva naturalesa hagi respost:—jo soc humà—; ni crec que a Anglaterra ni a Alemanya la gent tingan cap punt en esser europèus, perque l'europeisme surt d'ells, ells fan la Europa i no la Europa an ells; i'm sembla que'ls ciutadans de l'imperi més mondial que mai hi hagi hagut, posaven tot el seu orgull i rebien tota la seva força de dir-se un nom: romans. Doncs aixís meteix crec que nosaltres, en la nostra mida i proporció, hem d'arrencar tota virtut d'humanitat i europeisme i lo demés en dir-nos catalans... perquè barcelonins no fora prou, per are.
Potser algú'm diria que encare fora mellor dir-se espanyols d'una vegada: responc que estaria be, perquè ho som; però es que, avui per avui, dir-se catalans es dir-se espanyols d'una manera més viva, més eficaç i més plena d'esperança, que no pas amb aquesta paraula meteixa.
Aixís, doncs, vetllèu, vetllèu, empordanesos, pel nom sagrat de Catalunya i pel vostre particular: que dia podria venir en que, seguint la meteixa trajectoria, us convingués més, i convingués més a Catalunya, que us diguessiu empordanesos més que no pas catalans. Perque hi ha més virtut germinadora concentrada en la espiga que en la garba; i encare molta més en el gra que en la espiga. Ja m'entenèu.
