<poem> semblant, en figura i en alçada, a una verge lliure. Havia’s donat tal semblança perquè ell, al veure-la, no hagués cap temor. Anquises, veient-la, restà bona estona quiet contemplant-la, d’aquell seu bell aire i la rica vesta admirat. Portava una resplendenta túnica com foc, retorts braçalets, lluentes sivelles i, entorn de son coll graciós, collarets tots d'or que, lluents com la lluna, li queien en voltes i voltes damunt el pit en flor, que enamorava de veure. Anquises, d’amor encès, li deia aquestes paraules: —-Salut, reina! Alguna de les benaurades ets tu, que aquí has arribat: Artemis, o Leto, o Afrodita d’or, o la noble Temis, o Atena, la dels ulls brillants; o tal volta alguna seràs de les Càrites que als déus acompanyen i també anomenem immortals; o potser que fosses una de les nimfes dels boscos sagrats d'aquestes muntanyes, o de les fonts mares dels rius, o dels prats tous d'herba. Dalt d'un cim d'aquestos, que per tot se vegi, jo et faré un altar i t’hi duré ofrenes en tot temps de l’any; mes tu benvolenta atorga’m que sia jo il·lustre, en mig de tots els troians, i de mi davalli florida nissaga, i per molt temps vegi la clara llum d’Hèlios, feliç entre el poble, i arribi a ésser vell. — Aixís responia la filla de Zeus, Afrodita: — Anquises, el més gloriós entre els homes que en terra són nats: oh! no pensis que sia una dea. Per què m’hi compares, amb les immortals? Só mortal: la mare fou sols una dona, la que m’infantà. I Otreu, que tal volta la fama n'oïres, rei damunt la Frígia, tan forta, és mon pare. Sé la vostra llengua tan bé com la nostra, que dins el palau, quan era petita, me crià una dida troiana; que a ella la mare em donava perquè ella em criés: per’xò sé la vostra llengua com la nostra. Mes ara és el cas que l’Argifont, el de la vareta d’or, se m’emportà de la companyia d’Artemis furienta, la d’àuries sagetes. Moltes allí érem les núbils donzelles que, verges i lliures i de gran valor, jugàvem: voltava’ns grossa multitud. Mes l’Argifont, el de la vareta d’or, se m’endugué. Per damunt portava’m dels conreus i terres dels homes mortals, i de les desertes extensions on viuen les feres que mengen carn crua allà en l'ombra dels amagatalls. Tan ràpid me duia,
