a no ésse una nit que la mare Metanira, de bella cintura,
vigilant des del Hit nupcial perfumat, veié lo que feia,
i, batent-se amb les mans els costats, llançà un crit pel fill en perill.
Enfollida clamà amb gran lament, deixà anar aquestes paraules:
— Ai, fill meu! Demofont, l’estrangera et fica en el foc,
trista de mi! — Aixís se queixava; i, sentint-la la dea
Demèter, de bella corona, irritada, amb ses mans immortals
tragué del foc a l’infant, que tan tard hagué Metanira
en son palau, i, posant-lo a terra lluny d’ella, inflamada
en ira terrible, digué a Metanira, de bella cintura:
— ¡O necis humans, fins mancats de raó que us deixi preveure
tant el bé com el mal a venir! I tu, imprudenta, que feres
un tort sens remei! perquè et juro, amb el gran jurament divinal,
per les aigües fatals de l’Estix, que jo t’hauria fet
immortal aquest fill, i exempt de vellesa per sempre, i encara
adornat amb grans dons; mes ja en va tot això haurà sigut,
que ara resta subjecte a la mort i al Destí. Però l’honra
d’havè estat en mos braços i haver-lo adormit en ma falda
tanmateix li valdrà: que, en el curs del temps, dura guerra
i discòrdia terrible hi haurà entre els fills d’Eleusis llunyans.
· · · · · · · · · · · · · · ·
Demèter jo só, la tan venerada, que duc tanta joia
als déus i als mortals! Ara tu fes que el poble em basteixi un temple
a l’eixir de ciutat i de l’alta muralla, damunt del Cal·lícoros,
del puig eminent; allí jo mateixa seré qui us ensenyi
el meu ritual; i que sempre més mos misteris hi sien
celebrats; i que em feu sacrificis aplacant mon esprit. —
Havent aixís parlat, mudà d’aspecte i alçada;
deseixint-se de tota misèria, la dea, expandí gran beutat
entorn, gran olor de son cos immortal, que tot resplendia
al lluny; i, els seus cabells rossos voleiant damunt ses espatlles,
tota la casa s’omplia d’un viu llampegar. De seguida
sortí del palau. Metanira, segats els genolls, sens paraula,
restà llargament oblidada de llevar de terra el fillet.
Mes les noies, sentint-lo plorar, saltaren dels llits tan perfets:
l’una, prenent l’infant en ses mans, se’l posava a la falda;
i l'altra avivà el foc; i l’altra, amb els tendres peus nus,
corré a la mare, que jeia en el llit nupcial olorós;
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/111
Aquesta pàgina ha estat revisada.
