Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/80

i vosaltres també, Titans, que sou soterrats
entorn del Tàrtar gran i que heu generat
els homes i els déus: vullau-me escoltar, i doneu-me un fill
sense que Zeus hi tinga cap part, i no menys fort que ell,
sinó que ho sia tant més, com Zeus que al lluny del lluny mira,
més que Cronos ho fou. — I, havent així parlat,
baté amb la mà fortament la terra vivificadora,
que tota es remogué; i Hera, veient-ho, alegrava’s
creient ja veure complert el seu gran desig.
I en tot un any no anà al llit de Zeus providencial,
ni s'assegué, com solia, al trono, tan ben treballat,
sinó que restà en el seu temple voltada d’humils suplicants
delitant-se en els molts sacrificis d’ovelles que eren oferts
a Hera l'augusta, la dea dels grans ulls de bou.
Mes, tantost hagueren passat les nits i els dies,
i complerta que fou la roda de les estacions,
ella infantà son fill, l’horrible i cruel Tifaó,
que en res s’assembla an els homes ni als déus immortals
i per la terra és un càstig. Hera, la dels ulls de bou,
deixava aquell monstre a cura del monstre de Crisa; i, així,
tants mals pervingueren als homes, que el qui l'encontrava,
amb ell encontrava son dia fatal: això fins i a tant
que Apol·ló sobirà, al-lluny-feridor, li engegà el fort tret.
Jagué revolcant-se la bèstia per terra amb panteix molt gran
del dolor que havia; llançà un crit terrible com no es puga dir,
i, recargolant-se dintre la boscúria d’ací per enllà,
exhalà la vida amb la sang. Apol·ló se’n lloà, i deia així:
— Podreix-te ara aquí damunt de la terra nodridora d’homes:
ja més no seràs, vivint, la terrible ruïna dels mortals
que mengen els fruits de la nodridora terra; aquí portaran
en pau sacrificis perfets, i mai més Tifaó ni la fosca
Quimera amb la mort funesta els allunyin; podrida seràs
per la negra terra i els raigs del fill d’Hiperió resplendent. —
I, així havent parlat gloriant-se, ja l'ull de la bèstia s'omplí
de tenebra. I la força sagrada d'Hèlios podria son cos.
Per això és que aquell lloc s'anomena Pito, i Piti an el déu.
Febos Apol·ló conegué amb tot això, en l'esperit,
que Telfusa, la font de bella corrent, l'havia enganyat.