O Musa, digue'm les obres d'Afrodita d’or,
la Cípria que desvetlla el dolç desig en els déus
i domina les races nombroses dels homes mortals,
i les aus missatgeres de Zeus, i les bèsties que corren per tot,
tant les que la terra ferma nodreix com aquelles del mar;
que Citerea, de bella corona, a totes les mou.
Només a tres dees no pot mai sotmetre el seny ni el cor.
La primera Atena, la filia de Zeus, qui porta la égida,
la dels ulls tan clars, defuig els treballs de l'àuria Afrodita:
només se complau en les guerres d’Ares, els combats i lluites
i els nobles afers. Ella la primera ensenyava els homes,
idamunt de la térra, a fer les carretes i els carros de guerra,
en les suaus donzelles a dins de llurs cambres posà son esperit
pels dolços treballs. Tampoc Afrodita, la qui ama els somriures,
pogué a l'altra verge, Artemis furienta, la d'àuries sagetes,
sotmetre a l’amor: massa l'enamora l'arc i el perseguir
les feres pel bosc, i els chors i les citares, i els crits i soroll
pels boscos endintre; també les ciutats de justos barons.
Ni els treballs d'Afrodita li plauen a Histia, la verge cabdal,
que fou la primera gènera sagrada de Cronos astut.
Posseidó i Apol·ló, ambdós la volgueren pendre per muller;
mes ella negava's, ferma els resistia, i, tocant la testa
de Zeus poderós, jurà (i lio complia) restar sempre verge.
Així, el pare, en compte de present de noces, li'n féu un de gran:
a ella les primícies de tot sacrifici li són reservades.
