Aquesta pàgina ha estat validada.
es l'amor que deixa vida:
tu a nosaltres has deixat,
triomfador per tes filles.
Adalaisa les reprèn
am la veu imperiosa:
—Ho serà pel fill que duc:
vosaltres massa sou xorques.—
Escondides com estàn,
les filles del comte ploren.
—Ai! Pare, si vas al cel
dû-nos fins la mare nostra.
—Ai! Filles, no hi puc pujar
per mor d'aquesta formosa:
la duc repenjada al coll
i en la terra se'm fa forta.
—Ai! Pare, sols un xiquet,
i hi seriem desseguida,
que d'aquí estant la sentim
la mare que canta i fila.
Si entenguessim la cançó,
pot-sê'ns aconsolariem.
—Mes, còm vos heu allunyat
de la mare que us tenia?
—Varem entrâ en un convent
no més perquè estavem tristes,
