Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/123

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 es l'amor que deixa vida:
 tu a nosaltres has deixat,
 triomfador per tes filles.

 Adalaisa les reprèn
 am la veu imperiosa:
 —Ho serà pel fill que duc:
 vosaltres massa sou xorques.—
 Escondides com estàn,
 les filles del comte ploren.

 —Ai! Pare, si vas al cel
 dû-nos fins la mare nostra.
 —Ai! Filles, no hi puc pujar
 per mor d'aquesta formosa:
 la duc repenjada al coll
 i en la terra se'm fa forta.

 —Ai! Pare, sols un xiquet,
 i hi seriem desseguida,
 que d'aquí estant la sentim
 la mare que canta i fila.
 Si entenguessim la cançó,
 pot-sê'ns aconsolariem.

 —Mes, còm vos heu allunyat
 de la mare que us tenia?
 —Varem entrâ en un convent
 no més perquè estavem tristes,