Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/147

sentir plorâ a tot-hom i poder riure...
Ser com rei de dolor... Es bell, a fe!
—Fill meu! Fill meu! Això es massa malesa;
això es un mal esprit que tens al còs:
encara'n parles am la vista encesa
en foc d'infern!...
—No, no!... Ja ve'l repòs.
Doncs, are que ja sé que compareixo
en presencia de Deu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén...
—També he tingut enveja i mala bava
per corrompre la gloria dels demés:
allí hont jo he conegut que no arribava,
no he volgut que cap altre hi arribés.
D'aquell que'm feia ombra o bé respecte,
m'he gaudit fent-ne córrer males veus,
i, tot fingint-li acatament i afecte,
li anava segant l'herba sota 'ls peus.
De lo que no he entès n'he dit mentida,
dels fets més grans que'ls meus n'he dit rampells,
he volgut sols un pes, sols una mida:
la meva: els que'n passaven, pobres d'ells!
Rebaixar, rebaixar, fins que's confonga
tot-hom en un mesquí i humil estol,
i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,