Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/148

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


sent més que tots i governant tot sol.
—Mes, are...
 —Mes, are, que ja sé que compareixo
en presencia de Deu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
 —Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
 —Amén, amén...
—He estat avar: mai he tingut de sobra,
sempre he anat per més al camí ral;
per molt que posseís, sentia-m pobre
i am la por d'anâ a raure a l'hospital.
Ai! La cobdicia no'm deixava viure,
era ruí pels altres i per mi:
per un parell de bous, per una lliura,
hauria fet dèu hores de camí.
Veure-m dinê apilat m'aconsolava;
mes fruir no podia-n altrament
que pensant a quants altres els mancava
allò que era per mi un bon passament.
«Això es ben meu,—pensava;—això no falla:
els altres, si miseria o fam vingués,
que's pengin!» I, llavores, ni una malla
hauria dat a un pobre que passés.
—Mes, are...
 —Mes, are, que ja sé que compareixo
en presencia de Deu omnipotent...
—Te'n penedeixes?