Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/16

curteta, hont l'argent del anys comensava a llustrejar com filet d'aigua entre la molsa.
Aquests detalls inanimats no poden pas donar, emperò, idea del home. Cal figurar-se aquelles fisonomies ab el moviment de la vida, ara ombrejades per un vel de reserva, ara dolsament avalotades per una inspiració corprenedora, ara aquietades per una meditacio profonda... En Maragall era més ànima que còs. La seva faç, d'una brunesa clara, ab qualsevulga emoció s'acoloria d'una vermellor quasi lluminosa, com d'aurora que invadeix un cel pàl-lit; i això, unit a la resplendor dels ulls i a l'exhalació fulgorosa del somriure, li comunicava una mena de trasparencia, qu'acusava una faró interna; i's diria que a travers de la materia tènua se dilatava en fora l'oratjós esperit. Aixís, tot transparent, tot esplendorós i falaguer el veyem apareixer els seus amics i no podiem duptar de la joya que li inspirava la nostra presencia. Oh, còm dol el pensar que no tornarèm a trovar-lo més de la vida! Còm ens sembla que s'es entristida Barcelona!
Les característiques del talent d'en Maragall eren un gran poder d'intuició i una repugnancia decidida per l'anàlisi. Veia les coses clarament d'un sol cop d'ull o no les veia pas. Les seves meditacions, més que a la capta de teoremes,