llesta, tinch de cridar a cada punt: — No empenyèu, noyes, filles, ò sinó me cloureu dins de la tramoya com un nino de quinquillayre. Aquesta barraca es de mira y no'm tochs, com vosaltres les donzelles maques; tota es de frontisses, a estil de persiana, y es feta axis per que no hi hà amagos ni fraudulencies: tant se veu desde dins com desde fóra.
— Es que no'ns hi podem estar al mitx del carrer...
— Quan seré rich la faré fer tota de vidre: serà més clara qu'un got d'aygua. No tingueu quimera, tot se apanyarà, si Deu ho vol; dexèu venir temps y que passi... potser m'acomodaré.
— ¡Je, je, je! — fa alguna noya rient, ensenyant ses dentetes blanques y petites com anissos, però que son una proporció de boniquesa. — Sempre diu la matexa. ¿Quí'l voldrà per marit, si es tan extrany?
— Calla, plaga, no digas pecats. Axís la que'm vulga estarà ben aficionada; ¡quín gran mèrit enamorarse d'un bon mosso! ¡Tíra! allavors sí qu'estaríam ben compostos los que no tenim lluhidesa per fer val-
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/149
Aquesta pàgina ha estat revisada.
