Vés al contingut

Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/220

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

— Guàyta avant sempre, esposa; lo pare no s'haurà errat. Quan l'oreig se refresqui, dels deserts de l'aygua veurèm exir l'Aucell brillant.
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
— Espòs meu, la forsa'm mimva; ¡tinch fret, mon amor!
— Acostat, ma estimada... quan l'aygua s'acolori... Acòstat... també jo sento'l fret!
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
— ¡Avant, esposa meva! avànsa al meu costat.

IV

  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
— L'Aucell... l'Aucell no desplega ses ales resplandentes. ¡Ay, que'l pare s'haurà enganyat!
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
Veig una blancor que'm cega... acòstat, la meva amor. «Una ombreta us servirà de guía en la ciutat dels campanars bessons; ja sentireu l'aroma dels tarongers... Una ombreta, la primera que naix ab la claror, sota una teula, allí'esa casa nostra.»