munt l'espatlla, tombo la gorra que la pala'm vingués a l'orella, y surto al carrer, arremangat de brassos, com aquell que fos un treballador que se'n va a dinar. Trencava pel carrer de la Plata quan vaig veure de cua d'ull dotze mossos ab la carabina al punt de dalt qu'anavan esverats buscant al sereno; sis dret a la plassa de Sant Sebastià, sis més carrer de la Mercè amunt, y jo al bell mitx, fent un cartabó de tàctica militar, com si vingués del hort.
Estich en que tots dotze mossos debían anar a parar al ponton en
mèrits d'haver dexat fondre al Oriol; per que'l general estava irritat que's donava a les àligues y, mort ò ferit, me volía a les seves ordres. ¡Ja ho crech, prou! ¿Barricades a mi?
De cuyes resultes vaig estar amagat quatre mesos y sense poguer
cantar al barri, fins y a tant que'l general se'n va anar a Madrid. Diuen
qu'al acte de pujar al cotxe, mirant amunt y avall del carrer, va dir enrahonant tot sol: «Nada más siento que marchar de Barcelona sin ver á
Oriol. Me lo llevaba de segundo cabo.»
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/230
Aquesta pàgina ha estat revisada.
