vehins, en havent sopat, exían a pendre la fresca en lo carrer contemplant les lluminàries ab lo mateix embadaliment que si fos la primera vegada de vèureles. Més tart, encenían los ciris de la capella y'ls fanalets del arch de canyes verdes; lo Sant se destacava entre tantes llumenetes, ab sa corona nova, un pomet de flors dalt del gayato, y'l Jesuset parexía que somrigués de ventura vegent als seus peus tot aquell vehinat devot qu'entre músiques y canturies li resava'l rosari, escoltant ab preferència les veus tendres y cristal·lines de la maynada que saludavan a Ell y al Sant ab goigs plens de ingènues passades.
La capella ja no existeix; lo carrer se pot dir qu'ha desaparegut. Los vehins... qui sab ahont son! tots abandonaren los antichs casalots, y's varen escampar per la ciutat cercant un altre estatge. Allí mateix hi van obrir un gran carrer y ¡adeu capella de Sant Cristòfol, adéu car-
