Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/103

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


després una munió de dònes ab ses caputxes y faldilles negres se'n anavan ploroses torrent avall. Y a voltes, ab tochs més solemnes me deya: ara prego per un minyó, y cada prech meu fa derramar més llàgrimes a sa estimada que pert lo seu be, y a sos pares que perden be y esperansa...! Ahir va ser un jayo; l'altre día, una donzella... Y, vaja, fora un may acabar. A tots me'ls anomenava, y com que'ls conexem desde que van nèxer, a tots los estimem, y compartim lo dolor comú, pregant les campanes, y jo estenent les arrels, cada cop que sento remoure la terra, per portar — y no sé si hi arriba, — un poquet de sava fresca als que enterran a prop meu, ja que no puch, com voldría, dúrloshi la llum que goso y l'oreig que'm fa viure.»

***


 «Me'n vaig d'aquesta terra desagrahida,—butzineja l'Hivern.—¿Y quína tonada'm canta ara l'aygua, ni que n'haig de fer? jo he apilotat neus a la montanya per contradir l'estiu, y