ra se'ls sentía demanar a Deu beneficis y aument de caritat per tots nosaltres.
Les tíes y l'oncle venían també a donar los bons díes, y's quedavan a dinar. La mare dexava faldilles a ses germanes, y, un cop trasmudades, se ficavan a feynejar per la cuyna.
Sobre la taula del menjador hi havía una gran plata ab borregos y sabatilles, als quals, encara jo no veya algun distret, ja hi tenía la mà sobre, y molt dissimuladament m'emportava los que podía arreplegar. La mare'm vigilava molt; mes, quan ella hi anava, jo ja'n tornava, y may podía atraparme infraganti, y axò qu'hi feya més camins qu'una vella al niu. Los cosinets també'n participavan, y jo mancava en aqueix punt; per que, axís que sa mare'ls veya lleminejar borregos, los renyava, y ells matexos me descobrían. Llavors la plata era desada al armari. Però, treyan una cosa, y jo m'adonava d'un'altra. La matexa olor que feya'l tortell me revelava'l seu amagatall, y a cada moment anava a donarhi ditada, y poch a poch, subjugat per la tentació, hi enfonzava'l
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/150
Aquesta pàgina ha estat revisada.
