Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/151

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


dit fins trobar la confitura, fenthi una especie de cau, que dexava'l tortell buydat com una neula en tot lo tros que podía allargar lo dit.
 Naturalment que no deya rès als cosinets; per qu'eran d'aquella mena de criatures tan enses y apocades, que tot lo que feyan ho havían de demanar primer a sa mare, estirantli les faldilles a cada punt, preguntantli:
 —Mare, ¿vol que segui a la cadireta? Mama, ¿que jugarèm ab lo cosinet? ¡Míri, míri quín pecat que ha dit ara'l cosinet!
 —Qu'ha dit, fill meu?
 —Ha dit, ¡dallonses!...ha dit ¡marracatxo!...
 Quan jo sentía aquelles criatures ab tan poca solta y tan viciades, que no gosavan fer una rialla sense que la mare'ls avisés abans, y quan veya que'ls hi celebravan com graciositats aquelles papereríes y ximpleses, a pesar de tindre poch temps més que elles, me feyan fàstich y rabia. Lo meu pare, quan li anavan entre peus, los hi feya un crit que les atontava, y sa mare corría entendrida a amoxarlos y deya:
 —Càlla, home, no'ls hi fassis