Quan nos posavan lo platillo ò'l rostit, jo pegava llambregada als plats de la parentela menuda, y allí hont hi veya un tall que m'acomodés,—com aquelles criatures eran tan totxes,—los hi feya un jòch de mans molt senzill: distrèureles no més ab qualsevol acudit,... y'l tall los hi fugía del plat per vindrem a la boca.
Axís que la víctima se'n adonava, se quedava mirant ab ulls esverats d'un cantó al altre, sense saber què fer de les mans, fent lo peterrell sens decidirse a arrancar lo plor. Sa mare venía a veure què havía estat, ab uns crits que feya com si n'hi haguessen mort algun. S'averiguava'l cas, y'l pare'm volía pegar, y tothom se girava en contra meu; jo mentía ab lo mateix aplom que si digués veritat, y encara que tots me creyan molt dolent, se quedavan sense sapiguer si'l tall havía anat pel gos, ò si tan mateix jo l'havía escamotejat.
La mare venía del quarto cridant que'm volía matar. Los demés se giravan sorpresos com preguntant: «y ara, ¿a què vé axò?
—Teníu,—contestava posant lo
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/153
Aquesta pàgina ha estat revisada.
