Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/155

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


qu'havía fet, volent axís fer constar que si tenía trassa per les dolenteríes, no'm faltava lluch per altres coses. La tía ho celebrà de certa manera, per compliment, y desseguida, fent sortir de la taula al seu noy gran, volgué fer recitar la dècima qu'havía fet al seu estudi pel sant de son pare, la qual havía après de cor, ventatja que feu notar moltes vegades.
 Lo noy, posat dret sobre una cadira, se mamava'l dit, y decantant lo cap sobre l'espatlla, no volía dir rès de cap manera, y sols quan li hagueren omplert la butxaca de borregos y posat un tall de tortell a cada mà, lograren que comensés, molt lentament al principi, y, a mesura que s'animava, dientho depressa com si se li escorregués la corda, aquexa dècima:

 Hoy con su ronco clarín
 corre la ligera fama...

 —Mare, mare, lo cosinet me fa ganyotes.
 —Tu, ¿què li fas?
 —Y si ni menos me'l miro!—contestava jo.