Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/184

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


los coneguts del barri, los nostres hostes, los que'ns donan aculliment sota teula?... ¡Ay, quína amargor es la nostra, y quín sofrir!... Sentir penes a la vora, y ser tan flaques y mesquines que no poguem baxar a dúrloshi consol!...
 Anèmsen d'aquesta terra; si aquí'ls amichs se'ns acaban, ¿còm piularèm alegres, còm jugar ab los nostres fills? Sería fer escarni dels qui'ns han volgut be. Anèmsen; los fills ja son espigats, les filles casadores; marxèm a un'altra terra més alegre, qu'hi brilli més lo sol, que no hi plorin los núvols; ¿si als fills no'ls hi donem alegríes, quín dot los hi dexaríam per quan nosaltres fossim morts?
 Ja tornarèm per aquí a portar noves ditxes a aquesta casa; aquí queda'l nostre niu en penyora; tornarèm ab la primavera, los dòls ja seràn passats, y vindrèm a alegrarvos portant les primeres flors del any y olors y cansons y maduxes y díes clars sense núvols ni boyres... ¡Oh, que serèu felissos tots!... y si no venim nosaltres, seràn los nostres fills que vindràn no més que per estimarvos. —