Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/193

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ploricó, recordo que'm deya: plòra noya, vés plorant; quan seràs nuvia riuràs.» Y animantse al veure que no l'he feta marxar, ha afegit: «Míri, senyoreta, lo día que'm casi, si es que hi siga destinada, estaré molt alegre; tot lo día cantaré. Vindrà ell, lo meu promès... Si fos tan mono com lo senyoret de vostè... |Ay filla, que l'estimaría!...» Axò m'ha dit; però nó ab cap mala intenció. Y sospirant tota apesarada, ha continuat: «Jo m'hauré de casar ab un comparet, bon minyó y... para de contar. Potser serà fuster ò paleta; morenàs, ferrenyo, ab unes mans grosses y ab duricies... però no hi fa rès: l'estimaré forsa: senyal de que serà bon feyner. Axò de les mans fines es fantasía que no la poden tenir los pobres. Míri,'ns ne passarèm. Estaré molt contenta. De bon matí aniré a missa y a confessar; a presentar lo cor y l'ànima nèta a Deu, sense màcula de pecat. Per que... ¡ay senyoreta! ¡Ara ho veig! També ploraré. Certes coses, encara que no siguin tristes, enternexen. Y's deu haver de reflexionar molt abans de casarse, ¿no es veritat, senyore-