Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/196

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 «Axò es un dir, — ha afegit fent l'entenimentada. — ¿Quín mal hi hà? Per que, ben mirat, ells portan lo bast!... Reflexioni que si jo'm caso, no li portaré rès; es dir, só treballadora y sé d'estalviar: axò ja es un dot. Però, vull dir qu'ell durà'l gasto de la casa y que no podrà refiarse de més avensos que la gracia de Deu ab que Nostre Senyor m'ha afavorit... y la poca ò molta roba del bagul. Però, lo que valdrà més que tot serà l'estimació que li posaré. Míri, no'l conech encara, y crègui que ja'm sembla que li porto lley. ¡Vostè sí que'l deu estimar molt al senyoret!... ¡Si'l meu promès fos tan guapo!... Ab los ulls ho diu tot, quan se la mira a vostè.»
 «¿Vols fer lo favor de no dir més tonteríes?»
 «No es pas cap mal; déxim acabar. Jo penso: si tingués uns ulls tan dolentons com lo senyoret y'm mirés tan amorosit com se la mira a vostè... ¡ay filla!»
 «Vésten, ja n'hi hà prou;» li he dit, cansada de tanta parlería.
 «Senyoreta, jo la perdo a vostè; qui sab si allí trobarà cares ferre-