haja donat lo tom. Per primer entuvi, manxayre; després, al caragol, a fer serra la vella. Ja veurà d'aquí mitx any quin minyó més cambiat; l'olor del ferro es molt sanitosa:'ls hi obra una gana que no se'ls hi estronca en tots quatr'anys d'aprenentatge. Lo dematí, per que s'anyoran de no haver menjat desde'l día abans; al mitx día, per que's quedan retrassats del esmorzar; y al vespre, per l'alegría que dona haver acabat lo treball y poderse seure a taula ab tot repòs...
Mestressa, vàgissen en nom de Deu: lo seu fill ja té pare. Basta venir per la cara del que l'envía, per quedàrmel a casa meva; serà un manyà'l seu fill, déxim fer.—
Pobre senyor Joseph, ¡quín home més festós y rialler! Al bell punt que me va posar les mans sobre l'espatlla compadexentse de ma flaquesa y encara no vaig axecar los ulls y la meva mirada's creuà ab la seva, plena de bondat, me vaig sentir atret per tan bella rebuda, y entre mi deya: «sí: seràs manyà, per ferlo quedar be.»
