en aquell carrer! L'Esperit Sant semblava haverhi enviat sa gracia, y la Providencia que s'ho hagués emprès a son cuydado. Allò era una primavera que la tardor no hi podía rès. ¡Quínes fesomíes més fresques, y quíns tirats de cara més enjogassats!
La que reya, parexía que ho fes per donarme pena ab sos clotets a cada galta, la blancor de les dents y la vermellor d'una boca tan petita, que per forsa havía de dir paraules bufones y de bon sentir, que les de altra mena, debían esguerrarse al exir d'aquell reliquiari de la prudencia, encès y tendre com una maduxa boscana...
¡Ni la gosava mirar de la vora! Temía confondre la seva blancor, com si'ls ulls meus se ressentissen de la poca curiositat del ofici.
Desde'l punt en que les vaig conèxer, ò millor que la dolentería m'hi va fer fixar, ¡adeu passeigs dels diumenges, barcos del moll, guaytador de muralla, y adeu mar bonica que jo havía contemplat sempre ab la matexa admiració y sorpresa que en lo primer día que la vaig veure
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/225
Aquesta pàgina ha estat revisada.
